El Tibet
L’origen comú de diverses arts marcials es troba, a les muntanyes del Tibet al voltant del s.XV. Ja en aquell temps hi havia una gran comunitat budista i grans temples amb monjos dedicats amb cos i ànima a aquesta religió.
En aquests monestirs i al voltant dels mateixos, els monjos “Shaolin” dedicaven la major part del temps a la meditació a partir de l’observació de la natura.
Amb el anys i l’extensa pràctica d’aquests exercicis estàtics, els monjos van començar a exercitar el seu cos per a enfortir-lo, doncs s’emmalaltien degut a les llargues jornades de contemplació.
Per fer-ho, van establir rutines de condicionament físic inspirades amb el que més coneixien, els elements de la natura i els animals del seu entorn.
D’aquesta manera van aconseguir enfortir el seu cos, per a poder millorar també en l’estudi de la seva religió i en el desenvolupament espiritual.
Aquest exercicis anomenats “Ekkin kyo” o “Ekkin Sutra”, serien els precursors del Kung Fu i de les diferents línies. Com l’estil de la garsa, del mico, de la mantis, del tigre…
Una altre tasca que feien els monjos en aquella època, era cultural i intel·lectual, transcrivint llibres i portar-los a altres indrets com la Xina per a vendre’ls.
Era freqüent que en el viatge, els monjos patissin robatoris, però, des que practicaven el “Kung Fu” primigeni, eren capaços de defensar-se dels atacants i protegir els seus bens tan preuats, els llibres manuscrits.
Amb el temps, es xinesos van anar copsant l’efectivitat d’aquelles tècniques per a l’autodefensa i es van interessar en aprendre-les. Per fer-ho passaven extensos períodes de temps als temples budistes aprenent directament dels mestres, o aprofitaven les visites dels mateixos quan aquests baixaven fins a Xina.
La Xina
Amb el pas del temps els xinesos van anar enriquint aquells mètodes provinents de la meditació Zenn amb coneixements profunds d’anatomia, medicina xinesa i canals energètics del cos. Millorant l’art i fent-lo esdevenir com a mètode terapèutic pel la millora de la salut del practicant i potenciant la seva efectivitat en el combat, concretant els punts vitals o de major rellevància per a fer efectiva una tècnica. Tot aquest coneixement intern es sintetitza dins dels Katas o Formes que els mestres van crear i que servien per a transmetre les ensenyances de generació en generació.
El desenvolupament d’aquell mètode conegut amb el nom de “Shorinji Kempo (Boxa Xinesa)”, no va ser només teòric, sinó que les persones humils (camperols i pescadors) ho feien servir per a protegir-se dels “senyors de la guerra”, antics soldats i cavallers armats japonesos, coneguts com “Samurais”.
En el context de conflicte era on l’art marcial prenia la dimensió de mètode d’autodefensa.
Illes d’Okinawa
En aquell temps les Illes de Ryu Kyu, actualment conegudes com Illes d’Okinawa, tenien un gran vincle comercial amb la Xina, i es produí un intercanvi cultural molt important, amb el que també va arribar el que en deien “Shorinji Kempo” (Boxa Xinesa o Ma Xinesa), el precursor del “Karate Do modern”.
Va ser precisament a les illes d’Okinawa on es va gestar i desenvolupar el karate do tal i com el coneixem avui dia.
La tradició i cultura d’Okinawa estan fortament lligades al budisme i al pacifisme, i va ser a partir d’aquesta moral centenària i tan arrelada que va créixer el Karate Do, per a precisament, defensar-se en els conflictes bèl·lics amb el Japó entre el 1600 i finals del 1800.
En aquest entorn de pressió bèl·lica, els camperols i pesadors, desarmats feien front als soldats japonesos o “Samurais”, aquests sí, armats, per a protegir les seves vides i les seves llars.
El conflicte es va allargar fins el 1879, quan Japó va concloure el procés colonitzador posant l’arxipèlag sota bandera japonesa.
En aquest moment, es van prendre una sèrie de mesures estètiques per a “japonitzar” el que practicaven els okinawesos. Es va canviar el nom original que significava, “Mà Xinesa o Boxa Xinesa”, per “Ma buida”, amb conceptes Japonesos KARA-TE-DO; es va modificar la vestimenta pels “kimonos” o “judogis” propis del Judo, que es coneixen avui com “karategis”; també es va establir es sistema de graus propi d’aquest altre art marcial japonès amb els cinturons de colors… Tot plegat per a defugir de l’estètica i cultura xinesa.
Japó
Aquest mètode d’autodefensa que en temps de guerra s’havia prohibit i perseguit, ara despertava l’interès dels japonesos per la seva efectivitat en el combat i per al aspectes morals, intel·lectuals i espirituals que tenia implícits.
Així que des del Japó van convidar a mestres Okinawencs per a que compartissin aquests coneixements per a poder-los estendre en col·lectius com l’exèrcit, les escoles i universitats d’arreu del país.
En molts casos aquest intercanvi de coneixement va ser parcial i molts conceptes i coneixements profunds es van perdre pel camí. Entre d’altres motius, perquè el karate en sí, formava part de la cultura i de la vida dels okinawencs, i no era fàcil ni natural el compartir el 100% de la intimitat d’una societat amb una altre poble amb el que fins feia poc estava combatent per a sobreviure.
De totes maneres, els japonesos també van influir en el desenvolupament d’aquest art marcial complementant, en alguns casos, la manca de contingut més intern i energètic amb coneixements sobre biomecànica i conceptes físics, a banda d’impregnar l’art amb el tarannà japonès més reglat, ordenat, casi militaritzat.
Una altra, aportació que va fer el Japó, va ser popularitzar i exportar aquest nou “Karate Modern” a la resta del món.
A casa nostra
Cap al 1950, passada la Segona Guerra Mundial. Occident va establir noves aliances amb països com el Japó i entre moltes coses es va donar a conèixer l’art marcial nacional que era el Judo, que es va exportar.
Més endavant, l’admiració per les arts marcials va anar creixent, gràcies, en part, al cinema d’acció. Van ser alguns mestres Japonesos que van dur el Karate modern fins a casa nostra.
La gran expansió del Karate per a Europa i els Estats Units es va produir a partir del 1970 fins els 1980. Donant lloc a noves escoles i arrelant en la nostra cultura esportiva.
Des de llavors, el desenvolupament dels mitjans de comunicació i les millores en la mobilitat han permès que els mestres autòctons aprofundeixin en el seu estudi i puguin aprendre directament de mestres al seu lloc d’origen, o que puguem gaudir de cursos de primer nivell a casa nostra.
D’aquesta manera s’està tornant a treballar un Art complert, amb una dimensió major de la que pot tenir qualsevol esport, i que a banda del que ja hem comentat sobre el que és aquest art marcial, podem dir que avui, el Karate, amb la pràctica continuada i repetida del mokuso (meditació), del kihon (tècniques de base), els katas (formes) i el kumite (combat), esdevé una disciplina que ens ajuda a compensar les nostres mancances i dins del mode de vida occidental.
Actualment, a banda del que ja porta implícita la pràctica marcial i que hem comentat anteriorment segons el moment històric: meditació i dimensió espiritual; tècnica i condicionament físic; autodefensa i evitació del conflicte; autocontrol i cultura del esforç; autoestima i esperit de superació; definició de la personalitat i el caràcter…, podem afirmar que el Karate Do és un mètode de superació i perfeccionament personal que ens permet desenvolupar equilibradament el nostre físic (el cos), la nostra capacitat intel·lectual (la ment), i la part més interna i essencial de cada un de nosaltres (l’esperit) per a, en definitiva, esdevenir millors persones en el entorn i moment en el que vivim. Per aquest motiu, posem de relleu també, la dimensió social que té la pràctica marcial a la nostra societat.
